Prudenci Bertrana Compte és un exemple clar de personalitat artística múltiple o polifacètica, ja que, tot i que en el context de la cultura catalana és molt més conegut i reconegut com a escriptor, la veritat és que al llarg de la vida també va crear una obra pictòrica notable malgrat que és difícil adscriure’l a alguna tendència concreta. Nascut a Tordera, fill d’un petit propietari rural d’ideologia i activisme carlins, Bertrana va passar gran part de la infantesa i l’adolescència al Mas Espriu de l’Esparra, a Riudarenes (Selva), on es va apassionar per la cacera, la natura i el món rural, com reflectiria més endavant en la seva obra. Va estudiar el batxillerat a l’Institut Vell de Girona, i, contra la seva voluntat, va començar a Barcelona els estudis d’enginyeria industrial, que va deixar al segon curs. Li interessava més la pintura i, per això, el 1885, segons sembla, s’hauria matriculat a l’Escola de Llotja (tot i que aquesta dada no s’ha pogut confirmar documentalment); en qualsevol cas, la seva formació, tant acadèmica com artística, va ser escassa. El 1891 va participar en l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona amb dues obres: La barca. Gerona i La llanura. L’any següent va participar amb quatre obres —dues eren paisatges— en la gran exposició que, amb motiu de l’arribada del ferrocarril, es va fer a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), en la qual també prendrien part artistes reconeguts com Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Josep Llimona. Encara el 1900 va exposar un altre paisatge a l’Exposició Regional Olotina. Tot i aquesta arrencada i la continuïtat en el temps de la seva tasca com a artista, al llarg de la seva vida Bertrana va exposar més aviat poc i, a partir d’aquest moment, el trobarem quasi només en mostres individuals.
Cap al 1888 se’n va anar a viure a Girona i el 1890 es va casar amb Neus Salazar, amb qui tindria quatre fills; la seva filla Aurora, que fou l’única que arribà a l’edat adulta, esdevindria una important escriptora, traductora i activista cultural catalana. Juntament amb Joan Brull, el 1892 Prudenci Bertrana va obrir una escola de dibuix i pintura a la placeta del Correu Vell, que van anomenar Gran Acadèmia Moderna, en la qual estudiaven homes i també dones a hores convingudes. Hi van passar alumnes com l’escultor Ricard Guinó, que li va fer un bust esplèndid, o el dibuixant Manel Roqueta. El 1898, Bertrana va traslladar el taller al carrer de Santa Clara. La docència artística va ser una activitat que va mantenir pràcticament tota la vida, com una manera d’assegurar uns recursos econòmics mínims; va fer classes particulars a casa seva i també va ensenyar a l’Escola d’Arts i Oficis (1897) i a l’Institut Provincial, com a suplent (1910-1912), ambdós a Girona. Durant aquests anys també va anar mostrant les seves obres en aparadors de diverses botigues gironines, que van ser comentades a la premsa local.
La seva producció durant aquests primers temps es va centrar en el paisatge, sobretot de la ciutat de Girona i els seus entorns (figura 1). També va pintar retrats (algun cop, per encàrrec i, també, sovint de difunts) i, fins i tot, si feia falta, rètols, ornaments o exvots. Pel que fa als paisatges, a vegades s’ha fet esment de la seva proximitat amb l’obra de Modest Urgell, que a la dècada dels noranta del segle XIX era el paisatgista de referència; amb la de Lluís Rigalt, un pintor important de la primera meitat del segle XIX d’un estil més romàntic, o amb la de Joaquim Vayreda i els pintors de l’escola d’Olot, molt més propers en el temps. Bertrana va manifestar clarament que la seva intenció, com a pintor, era ser el més fidel possible a la naturalesa sense esmenar-la: «Minuciosament jo reproduïa els arbres, els rocs, les muntanyes, el núvol, la silueta tràgica de la barca vella, la vibració de la llum crepuscular espitllada per les aigües embassades i la boirina freda que ho agrisava tot, per si d’aquesta guisa feia sorgir l’ànima d’aquell paisatge o els sentiments que commovien la meva.» (Bertrana, 1928). Aquesta insistència de voler reproduir la natura exactament tal com la veu, de manera que el quadre faci aparèixer en l’espectador sentiments exaltats similars als que ell experimenta davant del motiu, fou probablement el que li va impedir evolucionar cap a formes pictòriques més modernes i el va deixar sovint ancorat en un realisme decimonònic que, sense ser-ne ell potser del tot conscient, l’allunyava dels seus objectius. Cal tenir present que Bertrana mai no va viatjar a París ni a cap altre indret fora de Catalunya i que no tenia gaire coneixement directe de les tendències pictòriques més modernes del seu temps. Val a dir, també, que ell era perfectament conscient de les seves limitacions i de la distància que es generava entre el que ell volia aconseguir i el que les seves produccions pictòriques realment oferien.
Pel que fa als retrats, trobem entre els seus models els membres de la seva família, com ara la seva esposa, Neus, o la seva cunyada Eufèmia, els retrats de les quals són de les seves millors obres del moment. També va pintar, però, amics i coneguts, com ara Miquel Oliva o Josep Dalmau Carles. Són d’aquesta època, també, algunes obres que podríem anomenar «de gènere» i que tracta amb un estil molt més proper al Simbolisme, una de les tendències més destacables del Modernisme pictòric a casa nostra; en podria ser un bon exemple la pintura Solitud (1892) (figura 2).
La seva carrera literària no s’inicià fins a finals de la dècada dels noranta, quan tenia més de trenta anys, amb la publicació del seu primer conte al setmanari Lo Geronès (1898) i l’escriptura de la primera novel·la, Violeta, el 1899, que, tanmateix, no es va publicar fins al 2013. A partir del 1902 el veiem participar activament en la vida literària i cultural gironina, col·laborant amb les revistes Vida o L’Enderroch, o impulsant la convocatòria dels Jocs Florals per la literatura en llengua catalana. Bertrana i els seus companys prediquen la necessitat de renovar la cultura gironina —i la catalana en general— des d’uns postulats genèricament modernistes. El 1906 publicaria la que es considera la seva novel·la més important, Josafat, que seria molt controvertida; la seguirien altres obres destacables com Nàufrags (1907) o el recull de contes Crisàlides (1907). Durant aquests anys feu amistat amb altres joves intel·lectuals gironins, com Xavier Monsalvatje, Carles Rahola o Joaquim Pla Cargol, i es relacionà amb figures culturalment importants, com Rafael Masó o Diego Ruiz. Tant les seves activitats culturals renovadores com les seves trobades, excursions i peripècies diverses han quedat recollides en diversos llibres de memòries i records, com ara Girona i jo, de Miquel de Palol, o en les del mateix Bertrana que esmentarem més endavant. En aquest període, la seva activitat pictòrica és molt escassa, concentrat com estava en la literatura, i es limita a alguns retrats a l’oli per encàrrec i a una sèrie de retrats dibuixats per il·lustrar el llibre Aplech. Models en vers y en prosa (1906).
A partir del 1912 va anar a viure a Barcelona, ciutat on ja era conegut per Josafat, i també per haver-hi pronunciat la conferència «De les belleses de la natura i el meu goig» (1908) i haver publicat les Proses bàrbares (1911). Abans, fou acomiadat pels seus amics gironins, amb els quals va seguir mantenint el contacte i la relació, en un sopar a l’Hotel Imperial. A Barcelona va dirigir les revistes L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia i col·laborà en El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya. Va publicar diversos reculls de contes i també va exercir de professor de dibuix i pintura a l’Escola del Bosc, de l’Ajuntament de Barcelona, des del 1912. Tanmateix, mai no va acabar d’integrar-se en els cercles culturals i literaris de la ciutat i la seva situació econòmica fou sempre molt precària, cosa que va fer que es presentés com un artista incomprès o poc reconegut. Probablement, això es va deure al fet que la seva actitud estètica era notòriament antinoucentista, ja que el seu bagatge intel·lectual bevia del Modernisme i la seva posició política era clarament d’un nacionalisme d’esquerres.
Fou a Barcelona, però, on entre el 1913 i el 1917 va reprendre amb empenta l’activitat pictòrica i alguns dels seus millors paisatges són d’aquest moment (de fet, podríem dir que són les seves millors pintures), com ara Cases de l’Onyar —també anomenat Vista de Girona— (1914) o Nit de lluna a Girona (c. 1913-1914) (figura 3). És curiós que aquest esclat de paisatges, a voltes poètics i d’altres més impressionistes, coincideixi amb l’auge d’un Noucentisme que, com hem esmentat, Bertrana va ignorar absolutament, també en el camp plàstic. És ben possible que en aquesta mirada renovada sobre una Girona de la qual s’havia allunyat hi tingués quelcom a veure la seva relació amb Santiago Rusiñol, que es remuntava al 1892, però a qui hauria tractat més en les estades que el pintor va fer a la ciutat de l’Onyar durant les primeres dècades del segle. La similitud de punts de vista d’alguns dels paisatges respectius així ho apuntaria. En qualsevol cas, és en aquestes obres on més s’allunya del realisme i de la imitació exacta de la natura, que, com hem vist, eren el nucli del seu credo estètic i, possiblement, això és el que les fa més interessants als nostres ulls, ja que els dona un valor més suggeridor i menys descriptiu que les enriqueix considerablement (figura 4). Després d’aquestes obres dels anys deu, tanmateix, Bertrana va tornar a deixar els pinzells durant una llarga temporada.
El 1925 publicaria una altra novel·la, Jo! Memòries d’un metge filòsof, i, més endavant, les seves memòries en forma de trilogia, titulada Entre la terra i els núvols, i integrada per L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948, pòstuma). Entre el 1927 i el 1931, Bertrana passa temporades a la Cerdanya; a partir del 1931, estiueja al Berguedà i passa part de la guerra a Vilada (Berguedà), i el 1937 es refugia amb la seva família a Sant Pere Pescador (Alt Empordà). És a finals dels anys vint, doncs, quan reprèn la pintura amb tota una nova sèrie de paisatges, aquesta vegada ja no d’indrets gironins, sinó d’alguns d’aquests llocs on va fer estada, com ara Puigcerdà i els seus entorns (figura 5) i diversos indrets del Berguedà i l’Empordà. Amb aquestes obres, en les quals torna a un realisme poc vibrant, va fer tota una sèrie d’exposicions individuals força seguides.
El 1974, la Diputació de Girona va adquirir als familiars de Bertrana, que havia mort el 1941, una col·lecció de vint-i-una pintures i quaranta-dos dibuixos que durant molt de temps van ser la base del coneixement sobre la seva trajectòria artística. Aquest fons es conserva al Museu d’Art de Girona, que el 2017, amb motiu de la celebració de l’Any Bertrana, va impulsar la catalogació de la seva obra. Així, podem fixar la seva producció coneguda en unes cent cinquanta peces, entre pintura i dibuix. Els seus documents personals es conserven a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i al Fons Prudenci i Aurora Bertrana de la Biblioteca de la Universitat de Girona.
