Maria Àurea Català Roca va ser la primera filla del fotògraf Pere Català i Pic i germana dels també fotògrafs Francesc Català-Roca i Pere Català i Roca. Tot i formar part d’una de les nissagues de fotògrafs més importants de la història de Catalunya, sempre es va decantar per la pintura. Va estudiar belles arts, es va formar com a professora, va obrir la seva pròpia acadèmia de dibuix i va mostrar la seva obra en nombroses exposicions. No obstant això, la seva vida no es pot deslligar de la fotografia. Sempre va fer costat al seu pare i va tenir un paper destacat en l’empresa fotogràfica familiar, sobretot com a retocadora de fotografies i en un projecte d’introducció del color. També es va posar darrere de l’objectiu i, fins i tot, va guanyar un important concurs de fotografia.
Va néixer a Valls el setembre del 1920, quan ja feia cinc anys que el seu pare havia marxat de Barcelona i s’hi havia instal·lat per fer de retratista. Català i Pic va regalar una càmera a cada fill i els va iniciar a tots tres en la fotografia des de ben petits. Els Català van viure a Valls fins al 1932, quan el pare va crear l’empresa Publicitat Il·lustrada Català (PIC) a Barcelona. El juliol d’aquell any tota la família es va traslladar al carrer del Pi, on també van instal·lar l’estudi. Aleshores, Maria Àurea tenia dotze anys.
Durant la Guerra Civil, el pare va ser director d’edicions del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Quan els nacionals van guanyar la guerra, malgrat haver ocupat un càrrec important al Comissariat, Pere Català i Pic va decidir no abandonar la ciutat per la seva mare, que ja era molt gran. Tot i això, qui va morir quatre dies després de l’entrada dels nacionals a Barcelona va ser la seva dona, Anna Roca i Puig, amb només quaranta anys, a causa d’una pulmonia agreujada per la paràlisi progressiva que patia des de feia anys i per la manca d’assistència. Que Maria Àurea passés tota la vida al costat del pare té molt a veure amb el fet que ella no es va casar mai, però també amb l’absència de la mare. Aleshores, tant l’àvia com Maria Àurea, que també estaven malaltes, van tornar a Valls per recuperar-se.
El 1940, amb vint anys, Maria Àurea va deixar Valls i va tornar a Barcelona, on es va incorporar a treballar amb el pare, que s’havia apartat un temps de la vida pública i que tenia assignat un rol per a cada fill a l’empresa familiar. Recuperada de la malaltia, va començar a interessar-se per la pintura i, aquell mateix any, va sol·licitar l’ingrés a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Pere Català i Pic sempre va donar suport a la carrera artística de la filla. De fet, el 1945 va demanar un salconduit (sense èxit) perquè viatgés a França per conèixer els museus de la capital, igual que ell havia fet el 1928.
Tot i comptar amb el suport de la família, havia de compaginar els estudis de belles arts amb la feina al laboratori fotogràfic familiar, cosa que explica els anys de pausa entre assignatures. De fet, entre el 1946 i el 1956, Àurea va deixar els estudis i es va dedicar sobretot a treballar a PIC. Els negocis anaven bé: Català i Pic s’havia donat d’alta com a fotògraf amb galeria i Maria Àurea l’ajudava amb els retrats al primer pis del carrer del Pi. El 1948, el seu germà Francesc es va independitzar i va deixar el negoci familiar, cosa que va obligar el pare a repensar els rols que cadascú ocupava a Publicitat Il·lustrada Català. Pere Català i Roca va deixar la feina al banc on treballava i es va afegir a la germana i al pare.
És gairebé impossible determinar l’autoria de les fotografies i el paper que hi tenia cadascú, ja que la feina a l’empresa familiar era molt col·laborativa. Quant a Maria Àurea, principalment, feia de retocadora de fotografies i utilitzava els seus dots de dibuixant en els muntatges publicitaris. Tot i que es dediqués, sobretot, a les feines del laboratori fotogràfic, podria ser que també s’hagués posat darrere l’objectiu en determinades ocasions. Si Maria Àurea feia fotos, però, les col·locava a la mateixa calaixera que el germà i l’autoria es diluïa. Tot i això, hi ha certes fotografies domèstiques i de viatges que podem atribuir-li directament.
Durant els anys a l’empresa, Àurea Català es va concentrar, sobretot, en el seu paper en el negoci familiar i no és d’estranyar que aparqués els estudis i se centrés en la fotografia. Tant és així que va guanyar un premi de fotografia de prestigi. Es tracta del II Concurs Fotogràfic Negtor, celebrat l’any 1954. Al número 36 de la revista Arte Fotográfico es va publicar el veredicte d’aquest concurs. Entre els noms que apareixen a la «Reseña nominal de los premios otorgados» hi ha el de «Dª María Aurea Catalá», a qui es va concedir un dels quinze accèssits del concurs, premiat amb 250 pessetes, per la fotografia Frutal. Es tractava de la segona edició del concurs, organitzat per la marca Negtor de paper fotogràfic, pertanyent a l’empresa Negra Y Tort, SC. Entre els guanyadors dels deu primers premis i dels quinze accèssits només hi hagué tres dones: Adelaida Gimeno Pello, guanyadora del vuitè premi; Brígida González, guanyadora del tercer accèssit, i Maria Àurea Català, guanyadora del quinzè accèssit. En total, en l’edició del 1954, es van acceptar 776 obres de 336 participants. El següent any, com anunciaven les bases, Negtor va organitzar una exposició de les fotografies premiades en el concurs del 1954. La mostra s’inaugurà el 4 de gener de 1955 a Barcelona (concretament, va tenir lloc als salons de Grifé & Escoda). Després de Barcelona, va itinerar per altres ciutats de Catalunya i d’Espanya, passant per València, Tortosa (Baix Ebre), Madrid o Granollers (Vallès Oriental).
El fet que es presentés a aquest concurs i guanyés un premi és una prova de la relació estreta que tenia amb la fotografia, més enllà de les imatges familiars. Alhora, demostra que seguia els passos dels seus germans, que a l’època triomfaven als concursos fotogràfics. De fet, l’escena fotogràfica del moment estava marcada per aquestes competicions, que oferien un espai en què es mesuraven les tendències i els noms més exitosos de la fotografia contemporània catalana i espanyola.
L’any 1951, Pere Català i Pic havia començat un projecte de modernització de l’empresa amb la comanda de Kodak de pel·lícules en color, en el qual Maria Àurea tindria un paper destacat. Entre el 1955 i el 1960, van dedicar-se a aprendre les noves tècniques que volien aplicar a PIC. Era necessari que coneguessin el procés dibuixant i fotògraf conjuntament, ja que consistia a acolorir les fotografies, per la qual cosa calia que ho fes algú amb certa sensibilitat artística, com era el cas de Maria Àurea. El primer viatge a París (França) el van fer del 13 al 22 de febrer de 1955. Allà van visitar la casa Kodak, on van aprendre les tècniques del Flexichrome, l’Ektachrome o el dye transfer, però també van poder trobar temps per visitar els museus de la capital francesa.
Aquest procés d’aprenentatge de noves tècniques els va portar diverses vegades a París. Tant és així que el setembre del 1956 pare i filla hi van tornar. Aquest cop ho van fer acompanyats per un grup d’estudiants amics de Maria Àurea, ja que aquell any havia reprès els estudis de belles arts. Malgrat que Maria Àurea treballés a l’empresa familiar, sempre va mantenir l’interès per la pintura. De fet, la relació entre pintura i fotografia en la seva obra era molt estreta. L’artista feia servir la càmera en tot el procés de creació i documentació de les seves exposicions i, també, per ensenyar i vendre els seus quadres. És a dir, a banda de dedicar-se professionalment a la fotografia a través de l’empresa familiar, Maria Àurea Català se servia de la fotografia com a eina per desenvolupar la seva carrera artística com a pintora. La fotografia també li servia d’inspiració.
Un cop abandonat el projecte del color, que finalment no van acabar implementant a l’empresa, Maria Àurea es va centrar en els estudis i en la carrera artística. No només va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, sinó que el 1958 es va matricular a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i el curs 1961-1962 va passar per l’Escola Massana i va fer un viatge d’estudis a Roma (Itàlia). Aquell mateix any, exposà per primera vegada individualment a l’Ateneu Barcelonès, on va debutar amb 27 dibuixos. Maria Àurea descrivia el conjunt com una exposició de dibuix clàssic de tendències modernes. La mostra va ser ben rebuda per la crítica, que va lloar la puresa de les línies, així com els dots pel dibuix i la personalitat de l’artista. Malgrat la bona rebuda, aquesta posava l’accent sobretot en la sensibilitat i la suavitat femenina de Maria Àurea, amb un to força paternalista.
Era habitual que les dones artistes de la generació de Maria Àurea —nascudes als anys vint i trenta— topessin amb la crítica misògina de l’època. Moltes d’elles van tenir dificultats per obrir-se camí en el món de l’art. Amb la instauració de la dictadura, van ser expulsades dels espais públics conquerits durant la Segona República. A més, cal sumar-hi les dificultats econòmiques de la postguerra, que van obligar-les a oblidar les seves aspiracions artístiques per la necessitat de treballar. En el cas de Maria Àurea, va tenir la sort de comptar amb el suport familiar pel que fa a la carrera artística i als estudis de belles arts, cosa que no era habitual en les dones de la seva generació. Els últims anys de la dictadura, si bé van recuperar alguns dels espais dels quals havien estat apartades, era habitual que trobessin moltes dificultats per professionalitzar-se, ja que sovint les prenien per amateurs i els era molt difícil trobar marxants.
Un altre factor que feia que no despertessin l’interès de la crítica era el fet que moltes d’elles fossin artistes figuratives i, en conseqüència, que les col·loquessin en espais etiquetats com a «no moderns». Potser amb la intenció de desmarcar-se d’aquesta imatge i d’experimentar, la segona exposició de Maria Àurea va ser molt diferent de la primera. Va ser dos anys més tard, el 1963, també a l’Ateneu Barcelonès. Aquest cop, a banda de dinou dibuixos i pintures figuratives de temàtiques variades, va sorprendre amb una sèrie de setze pintures abstractes sense títol. L’artista va rebre crítiques negatives de la mostra, sobretot pel que fa a aquestes pintures abstractes, titllades d’ornamentals i decoratives i que la crítica considerava desconcertants. Sobretot, es criticava la divergència radical de concepte entre els dibuixos i les pintures de la mostra. En una entrevista amb Lina Font, Maria Àurea declarava que no creia incompatibles el realisme dels seus dibuixos amb l’abstracció de les seves pintures.
Entre els anys 1963 i 1966, Maria Àurea Català va tornar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i va finalitzar els estudis. Com moltes altres dones que estudiaven belles arts, va triar el camí de la pedagogia i va escollir el mòdul de professorat com a especialització. Es va llicenciar amb una tesi sobre els pintors catalans i l’escola de París. Quan el 1966 va finalitzar els estudis, va començar a dedicar-se de ple a la pintura a través de la docència —va obrir la seva pròpia acadèmia de dibuix— i a través de les exposicions de la seva obra pictòrica.
Igualment, va participar en concursos i va exposar la seva obra en exposicions col·lectives. Malgrat tenir pocs referents artístics femenins, Català Roca va coincidir diverses vegades amb altres dones artistes en els concursos i les exposicions col·lectives. Per exemple, amb Esther Boix, Emília Xargay, Maria Girona, Claude Collet, Maria Assumpció Raventós, Montserrat Gudiol, Elena Paredes, Amèlia Riera i Glòria Morera. Els esdeveniments on es van trobar són: dues exposicions subhasta benèfiques, una d’organitzada per l’Hospital Sant Joan de Déu i l’altra per ajudar un taller de ceràmica per a nens discapacitats; l’exposició dels Premis Ciutat de Barcelona de pintura i gravat, i la mostra del Concurs Ynglada-Guillot. Si observem els catàlegs d’aquestes mostres, veiem que hi ha una gran diferència entre el nombre d’homes i el nombre de dones que hi van exposar. De totes maneres, és possible que les dones veiessin els concursos i les exposicions amb fins benèfics, que eren obertes a tothom, com una oportunitat de mostrar la seva obra, que els era més difícil de donar a conèixer per altres vies.
Qui sens dubte va ser un referent per a ella va ser Lola Anglada, amb qui mantenia correspondència. «Tota la meva vida que brego, jo et dic que nosaltres les dones, les que sabem què fem, ens costa més “arribar” que els homes. El talent en les dones sembra enveja», diu Anglada a Maria Àurea en una carta escrita el 1967.
No va ser fins al 1968 que Maria Àurea Català Roca no va tornar a exposar la seva obra individualment, aquest cop a la Sala Ramos de Barcelona. La mostra —que integraven diverses natures mortes, flors, paisatges i alguna figura— incloïa dibuixos, pastels, aquarel·les, ceres, guaixos i olis. Una crítica al diari Juventud de Valls explica que va tenir tant èxit que el públic va demanar que es prolongués una setmana més.
Un punt d’inflexió en la seva carrera com a artista va ser l’encàrrec d’elaborar el retrat del doctor Carles Cardó, probablement l’encàrrec més important que va rebre Maria Àurea Català. Cada deu anys, l’Ajuntament de Valls encarregava el quadre d’un ciutadà il·lustre, algú que hagués dedicat la vida a la ciutat, i el col·locava a la Galeria dels Vallencs Il·lustres. Un reconeixement que Carles Cardó, traspassat el 1958, obtindria durant les festes de la Candela del 1971. Per a Maria Àurea, va ser tot un honor rebre aquest encàrrec institucional de la seva ciutat natal.
Aquell juliol morí el seu pare, Pere Català i Pic, a qui Maria Àurea havia fet costat tota la vida. L’artista li va dedicar una exposició homenatge de pintures i dibuixos a l’Ateneu Barcelonès, que va titular «Al meu pare». El conjunt l’integraven paisatges, bodegons, motius florals i alguna composició de figura, seleccionats d’entre la seva producció més recent, i la peça central de la mostra era un retrat de Català i Pic. Dos anys després de l’homenatge al pare, va exposar una altra vegada individualment, aquest cop al Club Hispamer, a Barcelona. L’exposició la formaven 25 pintures i cinc dibuixos, sobretot paisatges i bodegons.
Quant a la seva faceta com a il·lustradora, el 1973 va sortir publicat el llibre escrit pel seu germà Pere 50 monuments barcelonins, que ella va il·lustrar. Es tracta d’un dels quatre volums de la col·lecció de llibres publicats per la Caixa d’Estalvis Sagrada Família que el seu germà va dedicar a Barcelona. Després d’aquest primer volum, també va il·lustrar Una Barcelona cara al mar (1974), 50 evocacions barcelonines (1977) i 50 patis barcelonins (1978). D’altra banda, l’artista va seguir exposant a l’Ateneu Barcelonès. Les tres últimes mostres de Català Roca en aquest espai van ser els anys 1975, 1984 i 1991.
Maria Àurea va morir l’any 1993 a Barcelona i, un any més tard, la família va organitzar una exposició pòstuma en record i homenatge a l’artista a la Sala Sant Roc de Valls. Malgrat haver viscut sempre a l’ombra del pare i dels germans, que eren tres gegants de la fotografia, va poder desenvolupar una carrera artística pròpia i fer-se un petit espai a l’escena artística barcelonina en un moment en què les dones artistes no ho tenien gens fàcil.
