Història personal
Maria Dolors Llimona i Benet va néixer al barri de l’Eixample de Barcelona (concretament, al número 405 del carrer de la Diputació) el 3 de febrer de 1894. El seu naixement, però, va ser inscrit al Registre Civil tres dies més tard, el 6 de febrer de 1894. Coneguda com a Maria Llimona Benet, era filla de l’escultor Josep Llimona i Bruguera, natural de Barcelona, i de Mercè Benet i Salas, natural de Terrassa (Vallès Occidental). Un dels seus germans era el pintor Rafel Llimona Benet; també era neboda del pintor Joan Llimona, a més de cosina de Núria Llimona i Raymat, pintora, i de Mercè Llimona, il·lustradora.
L’avi de Maria Llimona, Josep Llimona Bonafont, va fundar una fàbrica tèxtil, que no va tenir gaire èxit, però els seus fills Josep i Joan la van intentar reflotar el 1925 i, més endavant, el 1931, es va fusionar amb la fàbrica L’Espanya Industrial. Això no obstant, amb els anys, la família Llimona va esdevenir una nissaga d’artistes i creadors. El seu pare, Josep Llimona, i el seu oncle, Joan Llimona, van ser els impulsors del Cercle Artístic de Sant Lluc, fundat el 1893. Des de finals del segle XIX i fins a mitjans del segle XX, aquesta institució va tenir un paper important en l’art català.
Maria Llimona era la tercera de cinc germans. Quan tenia set anys (1901), la seva mare va morir i la seva germana Francesca passà a fer-los de mare, tot i que era molt jove. Francesca va morir de tifus l’any 1919.
Maria va cursar l’educació primària a l’Escola Catòlica de Jesús i Maria de Barcelona, on va estar interna fins als quinze anys (1909). En aquesta escola van estudiar bona part dels membres de la burgesia catalana. Maria tenia facilitat pels idiomes i hi va aprendre anglès i francès.
Estiuejà a Olot (Garrotxa), com moltes de les famílies benestants de la burgesia catalana. Allà hi practicà els seus esports preferits: l’equitació i el patinatge. En aquest poble va conèixer Domènec Carles, que també hi passava els estius i amb qui, més endavant, es casà. Carles era pintor, a més de crític d’art, col·leccionista i assessor artístic. Es casaren el 1916 a l’església de la Bonanova de Barcelona, quan ella tenia vint-i-dos anys. El matrimoni, que vivia al número 360 del carrer de Balmes, no va tenir fills, tot i que durant cinc anys es van afillar una filla d’una cosina de Maria que havia mort.
L’any 1916, el pintor Joaquim Sunyer va pintar un retrat de Maria Llimona per encàrrec del seu marit, Domènec Carles. Aquest retrat (figura 1) es presentà a l’Exposició de les Arts i els Artistes celebrada a les Galeries Laietanes el mes de gener del 1918 (en el catàleg de l’exposició consta com a Retrat senyora C, ja que Maria Llimona era la senyora Carles). Aquesta obra, amb data del 1917, va ser adquirida pel col·leccionista Lluís Plandiura i, des de l’any 1932, es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Més tard, el 1924, Manuel Humbert pintà un altre retrat de Llimona.
El 1934 va morir el pare de Maria, Josep Llimona, un dels escultors més reconeguts de l’època, que obtingué molts premis i condecoracions, entre els quals hi ha la Medalla d’Or de Barcelona el 1932. El seu llegat és present en diversos punts de la ciutat de Barcelona i, ben entrat el segle XXI, encara podem veure escultures seves al parc de la Ciutadella (davant del Parlament de Catalunya, hi ha una còpia de Desconsol, ja que l’original és al MNAC) i a la plaça de Catalunya (el 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional, s’hi va instal·lar Figura femenina).
El matrimoni Carles-Llimona va tenir una gran amistat al llarg de tota la vida amb la família Roviralta-Arens, ja que Domènec Carles va ser l’assessor artístic del mecenes i col·leccionista Raül Roviralta. Començada la Guerra Civil espanyola, el 1936 les dues famílies s’exiliaren juntament al nord d’Itàlia, a la ciutat de Rapallo, al sud de Gènova. És en aquest període quan Maria començà a interessar-se per l’escultura i es formà amb el mestre Rodolfo Castagnino, que vivia a Chiavari (Itàlia). Aquestes van ser les primeres classes d’escultura que va rebre i tenien com a objectiu consumir l’angoixa constant provocada per la Guerra Civil espanyola. Llimona també va visitar els museus italians i, gràcies a les seves aptituds pels idiomes, que ja havia demostrat des de molt jove, també va aprendre italià.
Després de la Guerra Civil, el matrimoni Roviralta-Arens s’exilià al Brasil i no retornà a l’Estat espanyol fins al 1946. Això va fer que el matrimoni Carles-Llimona tingués curiositat per visitar aquell país i van començar a planejar-hi un viatge, tot i que no el van arribar a fer. El 1939, doncs, van tornar a Barcelona i Maria Llimona va començar a fer obra i exposicions conjuntament amb el seu marit, Domènec Carles, pintor impressionista, a la Sala Parés de Barcelona. A partir del 1944, la Sala Parés tindrà obres de l’escultora en el seu fons.
Des de molt jove, Maria sempre havia estat envoltada d’artistes tant en el seu entorn familiar com a través dels vincles que tenia el seu marit. Pel que fa a l’entorn familiar, convé recordar que Josep Llimona i Joan Llimona —pare i oncle de Maria— eren grans representants del Modernisme català, el primer com a escultor i el segon com a pintor, i que el 1893 havien fundat el Cercle Artístic de Sant Lluc. Aquesta associació era el punt de referència per a la família Llimona i per a molts artistes de la ciutat, molts d’ells catòlics amb un tarannà moderat. En formaven part artistes tan importants com Antoni Gaudí, Joan Miró, Alexandre de Riquer i Josep Puig i Cadafalch. Des de finals del segle XIX i fins als anys seixanta del segle XX, el Cercle va ser un dels centres impulsors de pintors i escultors, arquitectes i il·lustradors de renom, així com l’aixopluc de moviments artístics d’avantguarda, com l’Agrupació Courbet, moviment del qual Domènec Carles va formar part (va ser un col·lectiu impulsor de l’art d’avantguarda del segle XX, igual que, anys més tard, ho va ser l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, impulsora dels nous plantejaments del teatre contemporani català). Durant la Guerra Civil, el Cercle Artístic va ser dissolt per un decret de la Generalitat. El 1941 es van iniciar les gestions perquè pogués reprendre l’activitat, però no va poder obrir les portes de nou fins al 1951. L’1 de setembre de 1953, Maria Llimona es va fer sòcia de l’entitat. Tot i les vicissituds, el Cercle va mantenir l’esperit i l’ètica catòlica que l’havia impulsat des dels seus inicis.
Pel que fa als vincles artístics que Maria tenia per part del seu marit, cal tenir present que tots dos formaven part de la intel·lectualitat del moment, però, sobretot, Domènec Carles, que era una persona molt activa artísticament, amb unes habilitats socials importants, que li permetien formar part de molts dels cercles artístics i intel·lectuals del moment, com la Penya Gran de l’Ateneu de Barcelona, encapçalada pel metge Joaquim Borralleres. Entre els participants habituals hi havia Eugeni d’Ors, Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, un nucli que va liderar els debats de la ciutat de Barcelona i també del país des del 1906 fins al 1939. Josep Pla, escriptor, deia de Domènec Carles: «Era donat a la ubiqüitat: solia trobar-se una mica a tot arreu, però no tendia mai a fixar-s’hi. L’aparició de Carles era sempre benvinguda, si més no, perquè se sabia que hi estaria poc.» Coneixia molta gent i «la seva conversa era variadíssima i inesgotable».
Són una mostra de la seva presència en aquests col·lectius els dos quadres a l’oli que va pintar la pintora Olga Sacharoff titulats La colla (1947, MNAC; figura 2) i Sobretaula de la colla (c. 1948, col·lecció particular), en els quals podem veure el matrimoni Carles-Llimona. En el primer, hi ha quaranta-una persones: pintors, músics, ceramistes, escultors, editors i els seus acompanyants, entre els quals hi ha algun col·leccionista, algun financer i un metge. S’hi mostren en detall els virtuosismes dels pintors Domènec Carles, Antoni Vila Arrufat, Josep Amat i Pagès, Josep Puigdengolas i Barella, Josep Mompou, Rafael Llimona, Gabriel Amat i Antoni Mataró; els escultors Maria Llimona i Enric Monjo; el ceramista Llorenç Artigas; els músics Eduard Tolrà, Frederic Mompou, el violinista Francesc Costa i el pianista Joan Gibert, i els escriptors i crítics Josep Maria Millàs-Raurell, Lluís Monreal i Rafael Benet. Maria Llimona i Domènec Carles són la tercera i el quart artista de la fila superior començant per l’esquerra.
Domènec Carles va morir a Barcelona l’any 1963 i Maria Llimona va continuar creant obres fins a la seva mort. Això no obstant, la pèrdua del seu marit l’afectà molt —sempre hi havia estat molt vinculada tant des del punt de vista artístic com personal— fins al punt que gairebé deixà d’anar al seu taller del carrer de Jules Verne, de Barcelona.
El 24 de febrer de 1963, Maria Llimona es va fer sòcia del Real Círculo Artístico de Barcelona per prendre apunts d’escultura i, en aquest període, pràcticament només feu escultures per a familiars i amics. A partir del 1970, farà molt poques escultures. Trobem esbossos de figures femenines amb llapis de carbó.
Maria Llimona va morir el 26 d’octubre de 1985 a Barcelona i va ser enterrada al cementiri del Poblenou, com altres familiars seus.
Trajectòria artística
La vocació escultòrica de Maria Llimona va començar tard, als quaranta-tres anys (1937). Com ja s’ha esmentat, durant la Guerra Civil es va exiliar a Rapallo, un poble petit de la costa sud de Gènova. A partir del 1938, per trencar la monotonia del temps i mentre esperava poder tornar a Catalunya, va començar a formar-se amb el mestre Rodolfo Castagnino a Chiavari.
Maria Llimona és la primera dona de la nissaga dels Llimona que va ser artista i escultora. També va ser de les poques escultores del país en aquell moment, ja que l’escultura era un art considerat molt masculí. Va tenir com a conseller el seu germà, Rafael Llimona Benet, i també el seu marit, Domènec Carles. Amb aquest últim va fer moltes exposicions conjuntes, en especial a la Sala Parés de Barcelona (figura 3). Aquesta galeria va publicar un catàleg de fotografies de l’obra de Maria Llimona el 1956.
El seu pare, Josep Llimona, va morir l’any 1934, quan ella encara no havia iniciat la seva trajectòria artística. La seva presència la va marcar tota la vida, ja que treballava amb les mateixes tècniques artístiques que ell, però Maria utilitzava amb més profusió la tècnica de la cera perduda que la de la talla, que sí que era habitual per al seu pare. L’obra de Maria es va centrar en el nu femení, el retrat i l’estatuària religiosa, dins d’un concepte més proper al Noucentisme tardà que mira cap al Mediterrani.
El Noucentisme es va iniciar el 1906, amb la glossa que Eugeni d’Ors publicà al diari La Veu de Catalunya. D’Ors va ser l’ideòleg i el divulgador del moviment. Així doncs, es pot dir que és la primera vegada que es teoritza sobre un art nacional català, que va ser concebut com un art de la col·lectivitat que representa una expressió d’una actitud generacional, de caràcter cívic, equilibrat, dominat per l’ordre i la mesura, de tradició mediterrània i un retorn al classicisme. Els artistes escultors de la primera generació noucentista més destacats són Aristides Maillol, Josep Clarà, Enric Casanovas, Josep Dunyach, Joan Borrell i Nicolau i Esteve Monegal.
L’abril del 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba. La tasca de conscienciació per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, potenciar la identitat nacional i posar les bases d’una futura autonomia que defensava l’entitat va partir de la proposta d’un model de país gairebé idíl·lic, que coincidia amb l’esperit dels criteris artístics definidors del Noucentisme, on l’art es considerava un element de manifestació nacional i de cohesió social. Es van crear escoles i museus i es van revitalitzar les grans exposicions internacionals del 1929. Aquest esperit, però, va quedar estroncat per la Guerra Civil. A causa d’aquest conflicte, alguns artistes de la primera generació es van exiliar a França, cosa que va permetre que alguns d’ells entressin en contacte amb les noves avantguardes del moment. També hem de parlar d’una segona generació d’artistes noucentistes, integrada, entre d’altres, per Enric Monjo i Frederic Marès, els quals després de la guerra van ser els continuadors del moviment noucentista des del punt de vista estètic.
Maria Llimona és un exemple d’aquesta segona generació d’artistes que es van mantenir fidels a l’estil noucentista tardà (la seva obra reflecteix una estètica ideal, en què destaquen la puresa, la perfecció i la preponderància de la línia respecte al color) amb l’objectiu de donar continuïtat a l’ideari cultural i estètic i d’impuls de la cultura catalana que va interrompre la Guerra Civil. L’obra de Llimona no mostra cap influència de les avantguardes europees del moment, tot i que en l’àmbit personal hi va estar vinculada, ja que va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora Olga Sacharoff. També n’eren membres les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin i Luisa Granero o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabet Mulder.
El 1939, una vegada acaba la Guerra Civil, s’instal·là en un estudi al número 13 del carrer de Jules Verne de Barcelona. La seva primera model quan retornà a Barcelona va ser Lolita Torres i, més endavant, ho fou Luisa Granero, que també es dedicaria a l’escultura.
Del conjunt d’escultures catalogades fins al 2024, ens consta que va realitzar trenta peces en bronze, tres de guix, nou en marbre, una amb alabastre i sis dibuixos amb llapis de carbó. La major part de les obres de Maria Llimona són de ple volum, però també va fer algun relleu i algun dibuix al final de la seva vida. L’obra de l’artista es defineix a través de tres gèneres: el retrat, la imatgeria religiosa i l’escultura monumental.
En general, la seva temàtica principal són retrats d’infants, imatges religioses i nus femenins ajaguts, reclinats i en repòs, coberts amb draperies mullades, que permeten apreciar el contorn de les línies del cos de la figura. El retrat demana un tractament realista i Maria Llimona en va fer molts: Cap de la Lina (1940); Joventut (1942; figura 4), que va ser obra premiada a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona; Retrat de Jordi Llimona (1942), que era el seu nebot, caputxí i escriptor; Retrat del nen Artur Roviralta (1948); Retrat de la pintora Monique Midi (1949); Retrat a la pintora Montserrat Gudiol (1951), entre d’altres. Com a agraïment, Gudiol va fer un retrat de Maria Llimona en edat avançada, a diferència dels altres artistes, que li havien fet retrats de joventut.
Dins del gènere de l’escultura monumental destacarem les cinc sirenes de bronze nues, que decoren l’escalinata monumental dels jardins de Santa Clotilde, de Lloret de Mar (Selva). Va materialitzar aquest projecte en deu anys (del 1939 al 1949). El conjunt està completament integrat en l’entorn del jardí, que van dissenyar Raül Roviralta i Domènec Carles inspirant-se en l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí. Les cinc escultures femenines, que van ser un encàrrec de Roviralta, tenen un caràcter botticellià i són les obres més importants de la seva carrera artística (figura 5). Aquestes escultures es poden veure en perfecte estat als jardins de Santa Clotilde, oberts al públic i declarats bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya el 1994 (una part del parc es va cedir a l’Ajuntament de Lloret de Mar l’any 1997).
Juntament amb el conjunt de les sirenes, l’altra obra que cal comentar d’entre les que pertanyen al gènere de l’escultura monumental és el Monument al doctor Andreu (1927), fet en marbre i en honor del doctor Andreu, que va ser l’urbanista del Tibidabo. Durant la Guerra Civil, aquesta escultura es va fondre per fer-ne munició. L’any 1952, Maria Llimona en va fer una altra per encàrrec de Vicenç Damián, membre de la família Andreu, que representa una musa, una dona jove ajaguda, esculpida en marbre. Amb el pas dels anys, l’escultura fou retirada del seu emplaçament original al parc d’atraccions del Tibidabo, però l’any 2007 es va instal·lar al costat de la font de la placeta propera a l’hotel La Florida. En relació amb l’escultura monumental, cal esmentar que, el 1979, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a Maria Llimona un relleu per a la plaça de Garriga i Bachs, que finalment no es va poder materialitzar.
La imatgeria religiosa també va ser una temàtica molt desenvolupada a l’Estat espanyol durant la postguerra. De Maria Llimona cal destacar: Verge (1938), Sant Martí (1945), Santa Isabel (c. 1956) i Àngel custodi (1959; figura 6).
A la trajectòria artística de Maria Llimona es poden reconèixer canvis apreciables que responen a una dinàmica interna i són deguts més a la tipologia d’encàrrecs que rebia que no pas a la influència dels diferents corrents artístics d’avantguarda del moment.
A continuació, recollim la relació de les cinquantena obres catalogades el 1995, que es troben en diferents col·leccions i museus.
Cap de dona (1938), bronze (Barcelona, col·lecció de la marquesa de Roviralta); La Verge (1938), bronze (camí de la Verge del monestir de Montserrat, donació Sala Ardiz); Verge (1938), bronze (Camprodon, col·lecció particular); Verge (1938), bronze (col·lecció de la marquesa de Roviralta); Sirena (1939), bronze (Lloret de Mar, col·lecció de la marquesa de Roviralta, jardins de Santa Clotilde); Mare de Déu amb el Nen (1940), bronze (Col·lecció Ascensió Ruiz Gil); Cap de Lina (1940), marbre (Col·lecció Rosa Maria Valls i Taberner); Sirena (1943), bronze (Lloret de Mar, col·lecció de la marquesa de Roviralta, jardins de Santa Clotilde); Retrat de Jordi Llimona (1942), bronze (Barcelona, Col·lecció Francesc Llimona); Joventut (1942), bronze (Museu Nacional d’Art de Catalunya); Sirena (1943), bronze (Lloret de Mar, col·lecció de la marquesa de Roviralta, jardins de Santa Clotilde); Cap de noi (1944), bronze (Barcelona, Col·lecció Ascensión Ruiz); Sant Martí (1945), bronze (Puigcerdà, Mas Aransó, col·lecció particular); Bust d’àngel (1947), guix policromat (Barcelona, Col·lecció Ascensión Ruiz Gil); Mare de Déu amb el Nen (1947), alabastre (Barcelona, col·lecció de la marquesa de Roviralta); Retrat del nen Artur Roviralta (1948), bronze (Barcelona, col·lecció de la marquesa de Roviralta); Sirena (1949), bronze (Lloret de Mar, col·lecció de la marquesa de Roviralta, jardins de Santa Clotilde); Sirena (1949), bronze (Lloret de Mar, col·lecció de la marquesa de Roviralta, jardins de Santa Clotilde); Dos amorets (1949), marbre (Lloret de Mar, col·lecció de la marquesa de Roviralta, jardins de Santa Clotilde); Santa Teresa (1949), alabastre (col·lecció particular); Santa Teresa (1949), bronze (Col·lecció Mimot Arruga); Retrat de la pintora Monique Midi (1949), bronze daurat (Museu Comarcal de la Garrotxa, donació de Maria Llimona); Retrat de la pintora Monique Midi (1949), bronze daurat (París, col·lecció de Monique Midi); Amoret sobre un peix (1949), guix (Barcelona, Col·lecció Francesc Llimona); Amoret sobre un peix (1949), marbre (Cabrera de Mar, col·lecció particular); Amoret sobre un peix (1949), marbre (Barcelona, col·lecció de la marquesa de Roviralta); Cap de dona (1950), bronze policromat (monestir de Montserrat, donació Sala Ardiz); Retrat de la pintora Montserrat Gudiol (1951), bronze (Barcelona, col·lecció particular); Monument al doctor Andreu (1952), marbre (Barcelona, parc d’atraccions del Tibidabo); Santa Isabel (c. 1956), marbre (Museu del Castell de Peralada); Àngel custodi (1959), marbre (monestir de Montserrat); La Justícia i la Pau s’abracen (1959), marbre (monestir de Montserrat, donació Sala Ardiz); Conjunt de la Mare de Déu amb el Nen i amb dos àngels (1962), bronze policromat (Barcelona, Col·lecció Ascensión Ruiz Gil); Conjunt de la Mare de Déu amb el Nen i amb dos àngels (1962), bronze policromat (Suïssa, col·lecció de la marquesa de Roviralta); Relleu d’homenatge al pintor Domènec Carles (1963), bronze (Lloret de Mar, col·lecció de la marquesa de Roviralta, jardins de Santa Clotilde); Retrat de Mercedes Franco (1966), bronze (Barcelona, Col·lecció Maria Carles Franco); Figura femenina adossada (1966), marbre (Barcelona, col·lecció particular); Figura femenina (1968), bronze (Figueres, Col·lecció F. Llimona); Sirena (1969), bronze (Lloret de Mar, col·lecció de la marquesa de Roviralta, jardins de Santa Clotilde); Sirena (1969), bronze (Begur, sa Riera, Col·lecció Maria Carles); Retrat de la nena Marta Juandó (1970), bronze (Barcelona, col·lecció particular); Figura de dona d’esquena (1972), llapis sobre paper (Col·lecció Ascensión Ruiz Gil); Figura de dona inclinada (1974), llapis sobre paper (Barcelona, col·lecció particular); Esbós de cap de dona (1974), llapis sobre paper (Col·lecció Ascensión Ruiz Gil); Esbós de figura femenina amb gos (1974), llapis sobre paper (Col·lecció Ascensión Ruiz Gil); Esbós de noia recolzant-se (1975), llapis sobre paper (Barcelona, Col·lecció Ascensión Ruiz Gil); Esbós de cap de dona (1975), llapis sobre paper (Barcelona, Col·lecció Ascensión Ruiz Gil); Cap d’Odile Gros (1977), guix (Suïssa, col·lecció de la marquesa de Roviralta).
